Pluja de tardor a Cala del Pi

Plou a Cala del Pi. I no és aquesta una pluja qualsevol, casual, no es tracta d'una pluja sobtada, curta i impertinent, com aquelles que porten les inesperades tempestes de l'estiu; ni es pas una pluja tèbia i tímida, xiuxiuejant i delicada, com les pluges que esdevenen a la primavera florida. No, és una pluja grisa i pertinaç, espessa com una gruixuda cortina de pelfa, com el mateix teló que cau després d'una funció de teatre d'estiu, l'obra estival i festiva, de disbauxa,  que a s'acaba avui, finalitzant definitivament la gresca estiuenca  L'aigua cau sobre les roques amb l'ímpetu de la tramuntana que la transporta, i pentina les onades amb un dibuix, lleument  arrissat,  d'escuma blanca i rinxols vaporosos.

 Arriba, ha arribat l'octubre, i amb ell, la tardor, que vesteix amb els seus vestits grisos el cel,  ara somort,  que ens cobreix   de malenconiós aspecte. La tardor esdevinguda, dibuixa en el nostre paisatge immediat amb aquells colors ocres i daurats,  que tant ens commouen i ens predisposen cap a estats d'ànim més assossegats. És el moment de recuperar alè, apetits concupiscibles  adormits i dedicar-se de nou a la contemplació serena del paisatge que ens és retornat, net i fresc, polit com acer nou, lluent, per gaudir-lo amb la serenor  que es mereix.

Pertanyem al paisatge com ell ens pertany. És fàcil, mirant el batre continu de les onades grises sobre les roques de Cala del Pi, adonar-se'n. Som al cap i a la fi, personatges de la gran obra de la naturalesa, que en alguns casos, és, sense dubtar-ho, obra mestra.